Ella és així, no defageix mai.
Sempre va ser forta, com la terra què la va veure nèixer.
Però ara el seu cos no la segueix, com ella voldria.
Comença mil coses i mil coses deixa.
I s'emprenya, amb ella mateixa.
Amb la vida.
Sobretot, amb la seva feblesa.
La ment va ràpida, el cos l'atura.
Alerta sempre, i pendent de tot el què l'envolta.
La trobo trista i pensativa,
voldria què tot fos, d'un altre manera.
Li falta el seu amor, la seva mitja vida.
L'altre dia, em deia,..
Tots dos parlàvem, més d'una vegada,
que voliem marxar primer, què l'altre.
Així és la vida.
Així és ella.
La mare.
, **
No hay comentarios:
Publicar un comentario